Aquesta és la versió, de les moltes que existeixen, publicada pel palafrullenc Jordi Pujol i Cofan, publicat en la Revista de Palafrugell en 1962
"Una matinada de primavera, abans de clarejar, un vaixell algerí s'ha aterrat molt i fondeja prop d'unes cales desertes. Els moros arriben a la platja a rems, amb una petita embarcacióo. Pugen un petit penya-segat. Troben unes vinyes molt ben cultivades. No estaran gaire lluny d'un lloc habitat. Tot fent via cap a l'interior es fiquen dins d'un bosc. Fa estona que caminen i no arriben a descobrir res. El cel de llevant anuncia el nou dia però la fosca és molt arrapada a terra. El cant d'un gall esquinça el silenci i delata la proximitat d'una masia.
La casa és voltada una mica lluny, cautelosamet. El que mana l'escamot no sembla pas tenir pressa. Es veu que vol esperar que es faci de dia. Tan aviat es passa la mà per la barba de color de panotxa, com pel pom d'una daga que porta a la cintura, en forma de tallada de síndria. Mana a un dels seus esbirros que es posi vora la porta, amb ordres de degollar el primer que surti del lloc i de donar el crit de via lliure.
S'està fent clar. De part de dins se sent la fressa que fa una barra lleva quean és moguda. S'obre la porta de la masia. Un home amb unes forques a les mans avança cap al paller. Un cop de daga al coll i l'home cau a terra. Un bruel apagat i dotze carcanades islàmiques invadeixen la masia. Una vella que està despenjant una olla fumejant dels clemàstecs, cau amb el cap esclafat d'un cop de maça. Enrenou al celler. Alguns moros s'enfilen escales amunt. Crits ofegats a les cambres. Un galifardeu amb una torxa encesa a la mà, cala foc a les cortines d'una alcova. Una noia que tot just es desperta. Dues trenes rosses escampades pel coixí. S'asseu al llit, es posa una ma a la gorja i cau desmaiada.
El cap de la partida dóna unes ordres. Se'n van carregats de botí. A darrera seu, un foc s'enfila de pressa. S'emporten la noia desmaiada. Desfan el camí cap a la platja. Quan arriben, el sol comença a sortir i taca de vermell un illot que hi ha a llevant de la galera fondejada.
La noia és ajeguda a la sorra grisa, les trenes esbullades, descalça. S'ha revingut i una grapada li esquinça la camisa blanca. Una barba de color panotxa i dos ulls con dues brases. Un crit.
El foc de la masia ha estat vist pels veins. S'han format una colla que perseguiexen els pirates. De lluny senten el crit en la calma del matí. Arriben a la platja i els moros ja prenen veles. Han deixat la noia estesa sobre la platja grisa i rosada. Els assassins han begut d'una font que raja vora la platja. D'aquest doll d'aigua se'n dirà Font Morisca i a la platja solitària hi posaran per nom el Crit, per recordar aquests fets tan dramàtics"
El pas que comunica la font Morisca i el Crit, es una roca foradada per on hi pot passar només una persona. La font d'aigua dolça sembla ser que va rajar fins fa una quinzena d'anys.
No hay comentarios:
Publicar un comentario